El passat diumenge 8 no va ser un dia com qualsevol altre per la història de la ciutat que m'ha vist créixer, Figueres. Es recordaven els 70 anys d'un dels fets més tràgics que han ocorregut mai en la nostra vila, l'entrada de l'exèrcit nacional.
Reculant fins molt abans de l'esdeveniment de la II República, Figueres ja s'havia convertit en cap i casal del republicanisme català. Figueres era una ciutat que transmetia llibertat. Una expressió de llibertat que pel que es vivia en l'època era el millor que podia haver. Ser habitant de la primera ciutat que va tenir un alcalde republicà, l'alcalde Abdó Terrades, sempre m'ha fet sentir un profund orgull. Com deia Figueres era el centre polític i cultural més important de Catalunya, si se'm permet dir-ho així. Entrat ja el segle XX la ciutat recollia la feina feta en els anys anteriors i apareixien per un costat personatges il·lustres del món cultural: Salvador Dalí, Pep Ventura, Fages i Climent, Narcís Monturiol, etc... Per altra banda l'efervescència política va donar altres personatges de gran rellevància política a nivell català, referents de tot el catalanisme polític i el republicanisme. Tant sols s'ha de fullejar qualsevol "La Veu de l'Empordà" per poder copsar l'activisme que s'hi respirava.
Com es pot veure eren èpoques de canvi, un període on la cultura i la participació ciutadana era absoluta. Una època de somni, de llibertat i que transmetia una esperança de futur a tota la població. La constitució de la II República i la proclamació fallida de l'Estat Català va provocar el fervor més gran vist mai en les nostres contrades. El somni d'una realitat diferent havia arribat.
Llavors començaren les bombes, les disputes entre els defensors de la llibertat i l'intrumissió més profunda de l'estalinisme més ranci. Al principi semblaven que les coses pintaven bé, el Front avançava a l'Aragó camí de Saragossa (llarga llegenda la resistència d'A 43 divizion, formada per milicians patriotes aragonesos i patriotes catalans) mentre que al nord Euskadi resisitia i Astúries mostrava la seva essència, la revolució comunista-llibertària (Puxa la Revolución d'Ochobre del 1934). Llavors arribaren les bèsties. Els amics dels franquistes a fer de les seves per provar el seu armament. Les disputes internes del bàndol republicà, la marxa de la major part de les Brigades Internacionals i la participació del règim nazi i dels feixistes italians varen firmar sentència als somnis teixits fins llavors.
L'entrada a Figueres dels nacionals no és res més que un record que per desgràcia segueix molt viu. Els nostres conciutadans que varen estar a Matthausen, exiliats i la fi d'una era cultural daurada a la vila. Tot es va acabar amb l'entrada dels "blaus".
Com deia abans a inicis del s.XX es varen recollir el fruits de la feina ben feta. Avui dia estem recollint el blat crescut de les cendres que ens van deixar. Cendres que segueixen vives a la ciutat i que tristament estan rebrotant. Figueres, enguany Capital de la Cultura Catalana, no és res més que una artificiositat, una ombra del passat. Anys enrere no ens feien falta títols d'aquests perquè arreu la gent ja ho sabia que era Figueres. Ara ens calen títols que tan sols serveixen per posar-nos medalles. Passat aquest any tornarem a l'ostracisme en el que ens hem mantingut des de la fatídica arribada. Així doncs les noves generacions de figuerencs hem de tallar d'arrel amb el passat més recent, escombrar les cendres que queden i replantar la llavor de la llibertat, la cultura i l'elogi al saber i del bon fer. Aquesta és la única medecina pel futur. Per Figueres, per Catalunya i per tots els Països Catalans. El poble és qui construeix el poble.
Canviarem la història.
Reculant fins molt abans de l'esdeveniment de la II República, Figueres ja s'havia convertit en cap i casal del republicanisme català. Figueres era una ciutat que transmetia llibertat. Una expressió de llibertat que pel que es vivia en l'època era el millor que podia haver. Ser habitant de la primera ciutat que va tenir un alcalde republicà, l'alcalde Abdó Terrades, sempre m'ha fet sentir un profund orgull. Com deia Figueres era el centre polític i cultural més important de Catalunya, si se'm permet dir-ho així. Entrat ja el segle XX la ciutat recollia la feina feta en els anys anteriors i apareixien per un costat personatges il·lustres del món cultural: Salvador Dalí, Pep Ventura, Fages i Climent, Narcís Monturiol, etc... Per altra banda l'efervescència política va donar altres personatges de gran rellevància política a nivell català, referents de tot el catalanisme polític i el republicanisme. Tant sols s'ha de fullejar qualsevol "La Veu de l'Empordà" per poder copsar l'activisme que s'hi respirava.
Com es pot veure eren èpoques de canvi, un període on la cultura i la participació ciutadana era absoluta. Una època de somni, de llibertat i que transmetia una esperança de futur a tota la població. La constitució de la II República i la proclamació fallida de l'Estat Català va provocar el fervor més gran vist mai en les nostres contrades. El somni d'una realitat diferent havia arribat.
Llavors començaren les bombes, les disputes entre els defensors de la llibertat i l'intrumissió més profunda de l'estalinisme més ranci. Al principi semblaven que les coses pintaven bé, el Front avançava a l'Aragó camí de Saragossa (llarga llegenda la resistència d'A 43 divizion, formada per milicians patriotes aragonesos i patriotes catalans) mentre que al nord Euskadi resisitia i Astúries mostrava la seva essència, la revolució comunista-llibertària (Puxa la Revolución d'Ochobre del 1934). Llavors arribaren les bèsties. Els amics dels franquistes a fer de les seves per provar el seu armament. Les disputes internes del bàndol republicà, la marxa de la major part de les Brigades Internacionals i la participació del règim nazi i dels feixistes italians varen firmar sentència als somnis teixits fins llavors.
L'entrada a Figueres dels nacionals no és res més que un record que per desgràcia segueix molt viu. Els nostres conciutadans que varen estar a Matthausen, exiliats i la fi d'una era cultural daurada a la vila. Tot es va acabar amb l'entrada dels "blaus".
Com deia abans a inicis del s.XX es varen recollir el fruits de la feina ben feta. Avui dia estem recollint el blat crescut de les cendres que ens van deixar. Cendres que segueixen vives a la ciutat i que tristament estan rebrotant. Figueres, enguany Capital de la Cultura Catalana, no és res més que una artificiositat, una ombra del passat. Anys enrere no ens feien falta títols d'aquests perquè arreu la gent ja ho sabia que era Figueres. Ara ens calen títols que tan sols serveixen per posar-nos medalles. Passat aquest any tornarem a l'ostracisme en el que ens hem mantingut des de la fatídica arribada. Així doncs les noves generacions de figuerencs hem de tallar d'arrel amb el passat més recent, escombrar les cendres que queden i replantar la llavor de la llibertat, la cultura i l'elogi al saber i del bon fer. Aquesta és la única medecina pel futur. Per Figueres, per Catalunya i per tots els Països Catalans. El poble és qui construeix el poble.
Canviarem la història.
