Llibertat interior.

La veritat, em poso escriure sense una idea clara al cap d'allò que vull escriure. De fet podria i hauria de poder parlar de moltes coses que ens envolten. No només d'allò que ens preocupa a tots i totes, que és generalment del que ens ompli la boca sempre, sinó també de les coses que ens fan dur un somriure enganxat a la cara.
La grandesa del sentir, la grandesa de ser persona recau sempre en que cada dia serà diferent. La vida és una increïble muntanya russa que et permet passar de l'eufòria al pessimisme amb dècimes de segon. Què ens fa ser més o menys feliços? Què ens influència a canviar l'estat d'ànim? Ho haureu encertat, les respostes són infinites.
Deixeu-me que destaqui el temps. La pluja que cau avui pels carrers de Girona, sembla llegir-me els pensaments. Podia ser més oportuna aquesta casualitat? Qui sap. El temps també em diu que em convé anar a Figueres. Tramuntana per netejar els mals de cap, penso. Qualsevol podria pensar que és una bestiesa, però els que conegueu aquesta parcel·la de món que m'ha vist créixer, sabeu que la conjunció entre terra, ésser i vent esdevé una combinació perfecte.
De fet, necessito pujar al Castell. I això, no sé si és bo o dolent. Com sempre reflexió. Molt de temps sense anar-hi. Reflexes de Canigó, cops d'història viva del monestir de Vilabertran, espurnes de mar sortint per l'est. Als peus, el paradís. Peus que abracen amb sentiment aquest tall de país.

I em trobo de camí, deixant abaix la Rambla. Els Ous i els Pans a la dreta en un fons roig. A l'horitzó la immensitat d'una plana que viu i somia. Giro el cap, tanco els ulls i miro recte amunt la pujada al cim de la reflexió. Al cim dels records. El record de les paraules mortes, que de tan en tan enterro.

Simplement, enyor.