La història és un element fonamental en l'educació de tots els països. Aquesta hauria de ser el màxim objectiva possible però en molts casos respon a les necessitats de les institucions estatals o territorials de justificar els seus interessos del moment. Com enunciava la història paper molt
rellevant en l'educació de les persones perquè els ajuda a comprendre els fets del present, saben d'on venen. En conseqüència es cabdal l'ús de l'objectivitat. S'ha de ser conscient que la història es pot explicar des de molts models diferents i acceptant que possiblement tots siguin parcialment correctes.
Aquesta història més objectiva es dona a estats on hi hagi un règim democràtic, malgrat això aquest fet no garanteix una acció política coherent amb aquesta objectivitat, és a dir que les institucions aprofitin de la història alló que més els hi convé per tal de justificar les seves accions en vers l'altre.
Els arguments històrics en l'exercici de la política han perdut molt pes des de mitjans segle XX. Tanmateix el record històric juga un paper molt important en el joc polític. No cal anar gaire lluny per observar-ne aquests fets. Els continus conflictes entre la Generalitat i l'Estat sobre els models educatius que s'han d'aplicar a Catalunya (extensible a altres territoris amb una llengua que no sigui la castellana) en són un gran exemple. Des de l'estat espanyol sempre s'ha qüestionat bastant el procediment d'explicar història a Catalunya insinuant que està molt marcada pel nacionalisme. En el debat de l'Estatut s'han observat els mateixos conflictes. Tan per un costat com per l'altre la història és emprada com un element justificador o contrari a l'acceptació d'aquesta llei. Així doncs ens trobem que la història pot justificar diferents projectes polítics segons la seva interpretació com a resultat de que la història es pot interpretar de diferents maneres. En aquest punt pot aparèixer l'error d'acceptar un model d'entendre la història com si fós la veritat absoluta i que sigui innegociable una altre percepció. L'ús en determinats moments de la història per la justificació de les accions polítiques són la clara mostra de que la societat viu el present molt influenciada per la seva concepció del passat. En aquest context apareix un interès profund per la història i sovint sorgeixen pseudohistoriadors sense haver passat una formació que elaborin teories al marge de la pràctica correcte de la història, realitzant treballs que responguin a interessos personals i no en l'interès de conèixer fets contrastats i més pròxims a la realitat.
En aquest moment el nostre paper com a historiadors ha de ser el de garantir el manteniment de l'ús de l'objectivitat (malgrat la dificultat que suposa deixar de banda la nostra pròpia ideologia) i seguir fent que la història sigui elaborada des de la cientificitat. És evident però que per fer això hem d'acceptar que els diferents models més contemporanis d'elaborar història poden aportar informació vàlida, vist que cadascun posa el fet més rellevant en un marc diferent. En tot cas, al acceptar un model com a vàlid, no hem de rebutjar el debat entre els diferents models per tal d'estar-nos qüestionant constantment si alló que obtenim del treball és correcte o es pot interpretar d'una altra manera.
rellevant en l'educació de les persones perquè els ajuda a comprendre els fets del present, saben d'on venen. En conseqüència es cabdal l'ús de l'objectivitat. S'ha de ser conscient que la història es pot explicar des de molts models diferents i acceptant que possiblement tots siguin parcialment correctes.
Aquesta història més objectiva es dona a estats on hi hagi un règim democràtic, malgrat això aquest fet no garanteix una acció política coherent amb aquesta objectivitat, és a dir que les institucions aprofitin de la història alló que més els hi convé per tal de justificar les seves accions en vers l'altre.
Els arguments històrics en l'exercici de la política han perdut molt pes des de mitjans segle XX. Tanmateix el record històric juga un paper molt important en el joc polític. No cal anar gaire lluny per observar-ne aquests fets. Els continus conflictes entre la Generalitat i l'Estat sobre els models educatius que s'han d'aplicar a Catalunya (extensible a altres territoris amb una llengua que no sigui la castellana) en són un gran exemple. Des de l'estat espanyol sempre s'ha qüestionat bastant el procediment d'explicar història a Catalunya insinuant que està molt marcada pel nacionalisme. En el debat de l'Estatut s'han observat els mateixos conflictes. Tan per un costat com per l'altre la història és emprada com un element justificador o contrari a l'acceptació d'aquesta llei. Així doncs ens trobem que la història pot justificar diferents projectes polítics segons la seva interpretació com a resultat de que la història es pot interpretar de diferents maneres. En aquest punt pot aparèixer l'error d'acceptar un model d'entendre la història com si fós la veritat absoluta i que sigui innegociable una altre percepció. L'ús en determinats moments de la història per la justificació de les accions polítiques són la clara mostra de que la societat viu el present molt influenciada per la seva concepció del passat. En aquest context apareix un interès profund per la història i sovint sorgeixen pseudohistoriadors sense haver passat una formació que elaborin teories al marge de la pràctica correcte de la història, realitzant treballs que responguin a interessos personals i no en l'interès de conèixer fets contrastats i més pròxims a la realitat.
En aquest moment el nostre paper com a historiadors ha de ser el de garantir el manteniment de l'ús de l'objectivitat (malgrat la dificultat que suposa deixar de banda la nostra pròpia ideologia) i seguir fent que la història sigui elaborada des de la cientificitat. És evident però que per fer això hem d'acceptar que els diferents models més contemporanis d'elaborar història poden aportar informació vàlida, vist que cadascun posa el fet més rellevant en un marc diferent. En tot cas, al acceptar un model com a vàlid, no hem de rebutjar el debat entre els diferents models per tal d'estar-nos qüestionant constantment si alló que obtenim del treball és correcte o es pot interpretar d'una altra manera.
