Seguim publicant els comentaris de l'assignatura de Tendències historiogràfiques II.
La aparició del discurs postmodernista basat en el gir lingüístic va suposar un xoc molt profund amb la historiografia dominant, la història econòmica i social. En primer lloc suposa un trencament amb l’objecte d’estudi. Mentre que la història social i econòmica posa èmfasi en el paper de la societat en l’estudi de la història, el postmodernisme es centra en el llenguatge. Aquest fet suposa un distanciament molt gran de com s’havia anat elaborant història fins el moment. En donar el poder al llenguatge ha causat el trencament amb l’estudi de la societat des d’un punt de vista global. Així doncs, el postmodernisme es centra en l’individu i el llenguatge per evitar el determinisme provocat per donar models més o menys rígids d’interpretació de la història com passa en els diferents corrents dins la història econòmica i social. En la història social i econòmica el mètode d’estudi es caracteritza per donar a un element un paper de motor que dinamitza la vida social i li dona aquest àmplies maneres de percebre la història sense donar a cap d’elles un paper preponderant. Els marxistes britànics donaven aquest pes a la lluita de classes. Tanmateix el propi Thompson en els seus treballs ja va fer un camí, malgrat les distàncies, cap a un replantejament d’aquesta estructura d’estudi, qüestionant-se l’evolució de la concepció de la lluita de classes en el futur. El gir lingüístic suposa un trencament amb tot això ja que posa en qüestionament el fet de que es puguin donar veritats absolutes sobre el passat. De fet alguns dels corrents postmodernistes consideren que no es pot fer història, de totes maneres la utilitat del postmodernisme ha estat el qüestionament d’un paper dominant d’un determinant actor que ha fet moure la història (lluita de classes, economia, etc...). Patrick Joyce exemplificava aquesta situació parlant de la lluita de classes la qual considerava una construcció cultural per explicar el que en realitat era la desigualtat. Les institucions de poder també poden determinar quin és el model correcte d’entendre les coses i aquella societat passarà a interpretar les coses d’aquella manera. S’observa un paper molt important del llenguatge. L’aportació del gir lingüístic al donar pes en el llenguatge ha causat una revolució en el mètode.
En els darrers anys s’ha realitzat una revisió al model establert pel gir lingüístic. Aquesta revisió ha vingut donada pel paper clau del llenguatge. En un principi el gir lingüístic considerava que la història la fa l’individu des de les percepcions i cada un la pot interpretar de maneres diferents però tanmateix aquesta no serà mai real, d’aquí a que portant aquesta teoria a l’extrem s’abandonava la història. La crítica a donar el valor absolut al llenguatge va provenir del qüestionament del pes que se li donava al llenguatge. Si el llenguatge era el punt principal de la història, podia conduir el propi gir lingüístic cap al determinisme. Al marge d’això també hi ha el paper del discurs. El gir lingüístic considera que hi ha múltiples discursos possibles. En aquest punt la crítica qüestiona que no hi hagi un discurs dominant basant-se amb l’exemple dels discursos oficials que s’imposen des dels òrgans de poder com l’administració. És evident que si l’administració d’un país estableix un discurs propi molta població d’aquest territori adopta aquell model. Aquest darrer fet és pot portar fins a l’extrem i considerar aquell discurs com l’únic i verdader. Un altra crítica al llenguatge és el valor canviant d’aquest amb el pas del temps, una mateixa cosa ha estat percebuda de diferents maneres al llarg de la història. Cada moment de la història ha de ser interpretat des de la mirada que es feia en el seu moment.
