Més enllà del gir lingüístic

Seguim publicant els comentaris de l'assignatura de Tendències historiogràfiques II.

La aparició del discurs postmodernista basat en el gir lingüístic va suposar un xoc molt profund amb la historiografia dominant, la història econòmica i social. En primer lloc suposa un trencament amb l’objecte d’estudi. Mentre que la història social i econòmica posa èmfasi en el paper de la societat en l’estudi de la història, el postmodernisme es centra en el llenguatge. Aquest fet suposa un distanciament molt gran de com s’havia anat elaborant història fins el moment. En donar el poder al llenguatge ha causat el trencament amb l’estudi de la societat des d’un punt de vista global. Així doncs, el postmodernisme es centra en l’individu i el llenguatge per evitar el determinisme provocat per donar models més o menys rígids d’interpretació de la història com passa en els diferents corrents dins la història econòmica i social. En la història social i econòmica el mètode d’estudi es caracteritza per donar a un element un paper de motor que dinamitza la vida social i li dona aquest àmplies maneres de percebre la història sense donar a cap d’elles un paper preponderant. Els marxistes britànics donaven aquest pes a la lluita de classes. Tanmateix el propi Thompson en els seus treballs ja va fer un camí, malgrat les distàncies, cap a un replantejament d’aquesta estructura d’estudi, qüestionant-se l’evolució de la concepció de la lluita de classes en el futur. El gir lingüístic suposa un trencament amb tot això ja que posa en qüestionament el fet de que es puguin donar veritats absolutes sobre el passat. De fet alguns dels corrents postmodernistes consideren que no es pot fer història, de totes maneres la utilitat del postmodernisme ha estat el qüestionament d’un paper dominant d’un determinant actor que ha fet moure la història (lluita de classes, economia, etc...). Patrick Joyce exemplificava aquesta situació parlant de la lluita de classes la qual considerava una construcció cultural per explicar el que en realitat era la desigualtat. Les institucions de poder també poden determinar quin és el model correcte d’entendre les coses i aquella societat passarà a interpretar les coses d’aquella manera. S’observa un paper molt important del llenguatge. L’aportació del gir lingüístic al donar pes en el llenguatge ha causat una revolució en el mètode.

En els darrers anys s’ha realitzat una revisió al model establert pel gir lingüístic. Aquesta revisió ha vingut donada pel paper clau del llenguatge. En un principi el gir lingüístic considerava que la història la fa l’individu des de les percepcions i cada un la pot interpretar de maneres diferents però tanmateix aquesta no serà mai real, d’aquí a que portant aquesta teoria a l’extrem s’abandonava la història. La crítica a donar el valor absolut al llenguatge va provenir del qüestionament del pes que se li donava al llenguatge. Si el llenguatge era el punt principal de la història, podia conduir el propi gir lingüístic cap al determinisme. Al marge d’això també hi ha el paper del discurs. El gir lingüístic considera que hi ha múltiples discursos possibles. En aquest punt la crítica qüestiona que no hi hagi un discurs dominant basant-se amb l’exemple dels discursos oficials que s’imposen des dels òrgans de poder com l’administració. És evident que si l’administració d’un país estableix un discurs propi molta població d’aquest territori adopta aquell model. Aquest darrer fet és pot portar fins a l’extrem i considerar aquell discurs com l’únic i verdader. Un altra crítica al llenguatge és el valor canviant d’aquest amb el pas del temps, una mateixa cosa ha estat percebuda de diferents maneres al llarg de la història. Cada moment de la història ha de ser interpretat des de la mirada que es feia en el seu moment.

La història i les institucions públiques.

La història és un element fonamental en l'educació de tots els països. Aquesta hauria de ser el màxim objectiva possible però en molts casos respon a les necessitats de les institucions estatals o territorials de justificar els seus interessos del moment. Com enunciava la història paper molt
rellevant en l'educació de les persones perquè els ajuda a comprendre els fets del present, saben d'on venen. En conseqüència es cabdal l'ús de l'objectivitat. S'ha de ser conscient que la història es pot explicar des de molts models diferents i acceptant que possiblement tots siguin parcialment correctes.
Aquesta història més objectiva es dona a estats on hi hagi un règim democràtic, malgrat això aquest fet no garanteix una acció política coherent amb aquesta objectivitat, és a dir que les institucions aprofitin de la història alló que més els hi convé per tal de justificar les seves accions en vers l'altre.
Els arguments històrics en l'exercici de la política han perdut molt pes des de mitjans segle XX. Tanmateix el record històric juga un paper molt important en el joc polític. No cal anar gaire lluny per observar-ne aquests fets. Els continus conflictes entre la Generalitat i l'Estat sobre els models educatius que s'han d'aplicar a Catalunya (extensible a altres territoris amb una llengua que no sigui la castellana) en són un gran exemple. Des de l'estat espanyol sempre s'ha qüestionat bastant el procediment d'explicar història a Catalunya insinuant que està molt marcada pel nacionalisme. En el debat de l'Estatut s'han observat els mateixos conflictes. Tan per un costat com per l'altre la història és emprada com un element justificador o contrari a l'acceptació d'aquesta llei. Així doncs ens trobem que la història pot justificar diferents projectes polítics segons la seva interpretació com a resultat de que la història es pot interpretar de diferents maneres. En aquest punt pot aparèixer l'error d'acceptar un model d'entendre la història com si fós la veritat absoluta i que sigui innegociable una altre percepció. L'ús en determinats moments de la història per la justificació de les accions polítiques són la clara mostra de que la societat viu el present molt influenciada per la seva concepció del passat. En aquest context apareix un interès profund per la història i sovint sorgeixen pseudohistoriadors sense haver passat una formació que elaborin teories al marge de la pràctica correcte de la història, realitzant treballs que responguin a interessos personals i no en l'interès de conèixer fets contrastats i més pròxims a la realitat.
En aquest moment el nostre paper com a historiadors ha de ser el de garantir el manteniment de l'ús de l'objectivitat (malgrat la dificultat que suposa deixar de banda la nostra pròpia ideologia) i seguir fent que la història sigui elaborada des de la cientificitat. És evident però que per fer això hem d'acceptar que els diferents models més contemporanis d'elaborar història poden aportar informació vàlida, vist que cadascun posa el fet més rellevant en un marc diferent. En tot cas, al acceptar un model com a vàlid, no hem de rebutjar el debat entre els diferents models per tal d'estar-nos qüestionant constantment si alló que obtenim del treball és correcte o es pot interpretar d'una altra manera.

Llibertat interior.

La veritat, em poso escriure sense una idea clara al cap d'allò que vull escriure. De fet podria i hauria de poder parlar de moltes coses que ens envolten. No només d'allò que ens preocupa a tots i totes, que és generalment del que ens ompli la boca sempre, sinó també de les coses que ens fan dur un somriure enganxat a la cara.
La grandesa del sentir, la grandesa de ser persona recau sempre en que cada dia serà diferent. La vida és una increïble muntanya russa que et permet passar de l'eufòria al pessimisme amb dècimes de segon. Què ens fa ser més o menys feliços? Què ens influència a canviar l'estat d'ànim? Ho haureu encertat, les respostes són infinites.
Deixeu-me que destaqui el temps. La pluja que cau avui pels carrers de Girona, sembla llegir-me els pensaments. Podia ser més oportuna aquesta casualitat? Qui sap. El temps també em diu que em convé anar a Figueres. Tramuntana per netejar els mals de cap, penso. Qualsevol podria pensar que és una bestiesa, però els que conegueu aquesta parcel·la de món que m'ha vist créixer, sabeu que la conjunció entre terra, ésser i vent esdevé una combinació perfecte.
De fet, necessito pujar al Castell. I això, no sé si és bo o dolent. Com sempre reflexió. Molt de temps sense anar-hi. Reflexes de Canigó, cops d'història viva del monestir de Vilabertran, espurnes de mar sortint per l'est. Als peus, el paradís. Peus que abracen amb sentiment aquest tall de país.

I em trobo de camí, deixant abaix la Rambla. Els Ous i els Pans a la dreta en un fons roig. A l'horitzó la immensitat d'una plana que viu i somia. Giro el cap, tanco els ulls i miro recte amunt la pujada al cim de la reflexió. Al cim dels records. El record de les paraules mortes, que de tan en tan enterro.

Simplement, enyor.

El frau electoral al País Basc i el terrorisme d'estat.

Fart de que els mitjans ens facin valorar els resultats electorals com ells creuen m'exposo a realitzar una valoració diferent i humil dels resultats de la Comunitat Autònoma Basca.

Per encetar el comentari seria bo fer un petit flashback en el temps i repassar el context d'aquestes darreres eleccions. El primer que s'ha de destacar és que són les primeres eleccions a la Lehendekaritza en el que l'esquerra abertzale no pot participar per la famosa Llei de Partits que molts partits varen votar. Cal recordar que molts dels que es lamenten ara varen donar suport aquesta llei que impedeix que un sector prou important de la societat basca pugui votar el partit que els representa. Aquests suposats demòcrates defensors de la Constitución els hi faria una pregunta, com voleu la pau si elimineu el braç polític, la secció de l'esquerra abertzale que està disposada a negociar? Doncs ben clar, no volen negociar, no hi creuen en la pau. Dic no hi creuen perquè tan PSOE com PP treuen benefici de que hi hagi aquesta lluita. A més no arribaran a entendre mai que els pobles tenen dret a fer el camí que vulguin, entre ells la independència. La qüestió és que Batasuna, EHAK, Askatasuna, D3M, o siguin quines siguin les sigles del partit de l'esquerra abertzale basca aquesta part de la societat basca no és reconeguda. I compte perquè això és una arma de doble tall. Per un costat reafirma la seva posició ideològica, ja que l'Estat espanyol no els coneix i això els honra perquè ells i elles d'Espanya no en volen saber res. Per l'altre costat trobem el que podria legitimar l'actitud dels violents. Amb això vull dir que si es talla el braç polític que queda? ETA és aquí, molt tocada cert, però és aquí i un govern del PSOE en solitari al País Basc podria despertar la fera. Qui sap què passarà.

També s'han de tenir en compte les passades eleccions a Nafarroa com a part integrant d'Euskal Herria. Cal recordar el favor que li va fer el PSOE a UPN (l'antiga branca del PP a Navarra, avui dia fracturada en PP i UPN). Aquest favor és important i pot indicar cap a on aniran les garrotades a Euskadi i és que el PSOE malgrat poder governar junt a la coalició nacionalista independentista NafarroaBai (Navarra Si) van preferir donar el seu suport a UPN. Amb això queda tot dit. El PP i el PSOE es posen d'acord sempre contra els nacionalistes i els independentistes i també es veu clarament que el PP n'hi déu una al PSOE.

Els resultats finals de les eleccions són (entre parèntesis els resultats de les passades eleccions): Partit Nacionalista Basc-EAJ 30 (29 coalició amb EA), PSE-Euskadiko Ezkerra/PSOE 24 (18), PP 13 (15), ARALAR 4 (1), Eusko Alkartasuna 2 ( coalició amb el PNB), Ezker Batua-Izquierda Unida 1 (3), Unión Progreso y Democracia 1 (-). Mencionar que més de 100.000 persones van votar amb paperetes de les candidatures abertzales, els quals es van considerar nuls i haguessin suposat un mínim de 7 diputats amb la qual cosa les coses haguessin estat molt diferents.

Valoració per partits.

PNB-EAJ. El PNB segueix sent la força majoritària del Parlament Basc. A diferència del que diuen els mitjans el Pla Ibarretxe no està mort si no que es veu clarament reforçat. Altra cosa és que no hi hagi un president del PNB perquè no tingui la suma aritmètica. Queda clar que la figura d'Ibarretxe surt reforçada. Ha guanyat un diputat tot i no presentar-se junt a EA. El Pla Ibarretxe doncs no és mort al contrari, suma adeptes. D'aquests resultats en surt reforçada la línia sobiranista del partit i la línia autonomista de Josu Jon Imaz queda molt tocada. Malgrat això difícilment Ibarretxe tornarà a ser Lehendakari, tot depén del PSE-EE/PSOE.

PSE-EE/PSOE. Tothom diu que son els vencedors, han guanyat 6 diputats i tenen nombroses possibilitats d'ocupar la Presidència del País Basc en minoria. Aquí entra el suport i el deute del PP amb Navarra. És evident que UPyD també els hi donarà suport ni que sigui puntual. Així doncs trobem una gran possibilitat de que Patxi López sigui president de la CAB. El PSOE comença a treure fruits de la il·legalització de Batasuna i ja podran fer i desfer el que vulguin a Euskadi. Tindran un president del seu partit gràcies a que la veu de 100.000 persones ha estat callada. Això és el que uns anomenen democràcia i jo n'hi dic terrorisme d'Estat.

PP. Han perdut dos diputats en benefici del PSOE i d'UPN, més clar que l'aigua. Han perdut dos diputats però estan contents i no dubtaran en investir Patxi López encara que no entrin en el govern. Tot sigui per derrotar els nacionalistes-independentistes.

Aralar. Augment considerablement de vots d'aquest partit. L'escissió de Batasuna que condemna la violència ha guanyat tres diputats provinents clarament dels votants de l'esquerra abertzale que han volgut fer vot útil i no han volgut votar nul. Aralar esdevé quarta força parlamentaria.

Eusko Alkartasuna (EA). Es presentaven en solitari després de que a les darreres eleccions anessin de la mà amb el PNB. El resultat no ha estat gens bo per aquesta formació ja que tan sols han tret dos diputats. Els problemes interns del partit han passat factura, a més a més es troba a faltar la figura de Begoña Lagasabaster.

Ezker Batua - Izquierda Unida. La coalició amb el PNB li ha passat factura i li ha fet perdre 2 diputats en benefici del PSOE. Izquierda Unida està camí de desaparèixer si segueix així.

Unión Progreso y Democracia (UPyD). El partit de l'antinacionalista Rosa Diez, que defensa exclusivament la unitat de l'Estat espanyol, la llengua espanyola com a llengua comú i d'altres temes clarament nacionalistes espanyols ha tret un diputat beneficiant-se de la il·legalització de Batasuna i del gran nombre de vots nuls. No li ha fet falta ni el 3% dels vots per obtenir un diputat. Una autèntica desgràcia pels bascos pel que representa aquest partit i perquè tenen la clau del govern del PSOE. Lamentable, trist i esgarrifós.

Veient el panorama, crec que a Euskadi acabarà havent-hi un govern en solitari del PSE-EE/PSOE per primera vegada a la història gràcies al suport dels seus amics espanyolistes del PP i d'UPyD. És a dir que la jugada d'il·legalitzar Batasuna els hi ha sortit bé, la maquinària repressiva i unificadora de l'estat ha aconseguit que a Euskadi hi hagi un president espanyol. El frau electoral, la manca de democràcia de l'Estat espanyol esgarrifa. La meva solidaritat internacionalista em fa desitjar als bascos que tinguin sort i que el destí els doni el que volen i que per fi siguin un país lliure i democràtic. Sé amb ple convenciment que les coses no es quedaran així i que el poble basc treballarà més que mai per obtenir la llibertat i defensar-se. Sempre ho han fet.

Pel que fa els catalans hem d'aprendre a veure que si fem el burro les coses aniran a pitjor. Us imagineu un govern d'en Montilla i la tropa del PSC en minoria amb suports puntuals del PP i Ciutadans? Quin horror. Més o menys serà això el que passi a Euskadi. Reflexionem tots i totes. Evitem que ens passi a nosaltres.

Ni Espanya és una democràcia ni la Constitució és una llei sacrosanta. Plantem-nos. Anem per lliure, només ens volen sotmesos.

Les cendres no han marxat.

El passat diumenge 8 no va ser un dia com qualsevol altre per la història de la ciutat que m'ha vist créixer, Figueres. Es recordaven els 70 anys d'un dels fets més tràgics que han ocorregut mai en la nostra vila, l'entrada de l'exèrcit nacional.

Reculant fins molt abans de l'esdeveniment de la II República, Figueres ja s'havia convertit en cap i casal del republicanisme català. Figueres era una ciutat que transmetia llibertat. Una expressió de llibertat que pel que es vivia en l'època era el millor que podia haver. Ser habitant de la primera ciutat que va tenir un alcalde republicà, l'alcalde Abdó Terrades, sempre m'ha fet sentir un profund orgull. Com deia Figueres era el centre polític i cultural més important de Catalunya, si se'm permet dir-ho així. Entrat ja el segle XX la ciutat recollia la feina feta en els anys anteriors i apareixien per un costat personatges il·lustres del món cultural: Salvador Dalí, Pep Ventura, Fages i Climent, Narcís Monturiol, etc... Per altra banda l'efervescència política va donar altres personatges de gran rellevància política a nivell català, referents de tot el catalanisme polític i el republicanisme. Tant sols s'ha de fullejar qualsevol "La Veu de l'Empordà" per poder copsar l'activisme que s'hi respirava.

Com es pot veure eren èpoques de canvi, un període on la cultura i la participació ciutadana era absoluta. Una època de somni, de llibertat i que transmetia una esperança de futur a tota la població. La constitució de la II República i la proclamació fallida de l'Estat Català va provocar el fervor més gran vist mai en les nostres contrades. El somni d'una realitat diferent havia arribat.

Llavors començaren les bombes, les disputes entre els defensors de la llibertat i l'intrumissió més profunda de l'estalinisme més ranci. Al principi semblaven que les coses pintaven bé, el Front avançava a l'Aragó camí de Saragossa (llarga llegenda la resistència d'A 43 divizion, formada per milicians patriotes aragonesos i patriotes catalans) mentre que al nord Euskadi resisitia i Astúries mostrava la seva essència, la revolució comunista-llibertària (Puxa la Revolución d'Ochobre del 1934). Llavors arribaren les bèsties. Els amics dels franquistes a fer de les seves per provar el seu armament. Les disputes internes del bàndol republicà, la marxa de la major part de les Brigades Internacionals i la participació del règim nazi i dels feixistes italians varen firmar sentència als somnis teixits fins llavors.

L'entrada a Figueres dels nacionals no és res més que un record que per desgràcia segueix molt viu. Els nostres conciutadans que varen estar a Matthausen, exiliats i la fi d'una era cultural daurada a la vila. Tot es va acabar amb l'entrada dels "blaus".

Com deia abans a inicis del s.XX es varen recollir el fruits de la feina ben feta. Avui dia estem recollint el blat crescut de les cendres que ens van deixar. Cendres que segueixen vives a la ciutat i que tristament estan rebrotant. Figueres, enguany Capital de la Cultura Catalana, no és res més que una artificiositat, una ombra del passat. Anys enrere no ens feien falta títols d'aquests perquè arreu la gent ja ho sabia que era Figueres. Ara ens calen títols que tan sols serveixen per posar-nos medalles. Passat aquest any tornarem a l'ostracisme en el que ens hem mantingut des de la fatídica arribada. Així doncs les noves generacions de figuerencs hem de tallar d'arrel amb el passat més recent, escombrar les cendres que queden i replantar la llavor de la llibertat, la cultura i l'elogi al saber i del bon fer. Aquesta és la única medecina pel futur. Per Figueres, per Catalunya i per tots els Països Catalans. El poble és qui construeix el poble.

Canviarem la història.

Presentació.

Després de molt de temps donant-hi voltes, m'he decidit ha iniciar-me en el món dels blogs. L'objectiu no és res més que aportar el meu gra de sorra en aquesta xarxa on la nostra llengua gaudeix d'una gran presència. Sense més espero que les meves aportacions siguin d'utilitat i per a crear debat més enllà d'alguna banalitat que pugui escriure algun dia. Els que em coneixeu ja sabeu que això últim és inevitable.
Us convido a intercanviar opinions i a debatre al voltant dels temes més punyents que ens afecten en aquests temps enganyosos.

Una cordial salutació a tots i totes.

Salut!