No és per doctrina, són els valors i les maneres.

Ahir es va iniciar la campanya electoral per les properes eleccions municipals del 22 de maig. Si us he de ser sincer, és la vegada que més il·lusió em provoca ser partícep d'aquesta. Això és així perquè per primera vegada sento que el projecte en el que treballo defensa els valors que em representen més bé i que crec que convenen més a la nostra ciutat, Figueres, i a la democràcia. Com molt bé sabreu tots i totes, em refereixo al projecte de la Candidatura d'Unitat Popular, la CUP. 

Us he de confessar honestament que em vaig sumar a aquest projecte municipal no farà ni un any i que molts dels projectes que tenen plantejats ja portaven uns anys elaborant-se. Quan vaig entrar-hi, em vaig trobar amb un grup de persones amb els quals ja hi havia tingut relació abans però mai havia pogut treballar amb ells. Amb el pas dels dies i les assemblees anar copsant la seva organització i ganes de fer feina que tenien per la nostra ciutat. La seva inventiva, la seva intuició i la seva constància alhora de defensar la Figueres de les persones, de totes les persones, i no pas la ciutat dels detalls i les despeses innecessàries, com han anat fent els demés grups que actualment hi ha a l'Ajuntament, em va engrescar molt. Aquesta dinàmica de treball sumada amb que la CUP representa políticament els valors que defensa l'Esquerra independentista es pot dir que han aconseguit que aquest projecte polític m'acabés de seduir completament.

La CUP ha estat defensant i defensarà un model de ciutat molt diferent que la resta de grups consistorials. La CUP s'ha convertit per mi, no només en una eina per assolir la independència dels Països Catalans i el canvi social a Figueres, sinó també en una eina per transformar els valors de la democràcia. Una democràcia que ha de ser més propera i participativa, on els principals projectes de l'Ajuntament que afectin als ciutadans siguin votats per tots. Una democràcia en la que s'atengui a les necessitats de les persones i no es malgastin els diners en coses innecessàries, és a dir, una ciutat on donar recursos a Càritas sigui una prioritat davant de construir una estàtua, una ciutat on no es vengui que s'han arreglat els carrers quan en realitat només s'han arreglat trenta cantonades d'un determinat sector de la ciutat. Alhora des de la CUP també podem aconseguir que la política es dignifiqui, fent que els polítics cobrin salaris reals i en consonància amb la realitat del carrer. Volem uns polítics que escoltin a la gent del carrer tots els dies de l'any i no només per les campanyes electorals. És més, des d'aquí us demano i animo que quan tingueu algun problema relacionat amb la ciutat, si us plau no us faci res dirigir-vos a nosaltres per poder parlar-ne i si és possible ajudar-vos. A tot això hi sumem un ingredient que és fa molt necessari avui dia en el món de la política. Aquest punt és la perpetuació dels polítics en els seus càrrecs. Des de la CUP lluitarem contra això i predicarem amb l'exemple, per tal de dignificar la política, i perquè a més no volem viure d'aquesta. Tan sols volem treballar per la ciutat i si la situació econòmica ens ho permet poder viure del que més ens agradi a cadascú.

És per la defensa de tots aquests valors que em veig amb cor de demanar-vos, que el dia 22 quan aneu a votar i penseu en quin model de ciutat voleu per Figueres, si us sentiu representats amb els valors que aquí explico, us decanteu per votar a la CUP. Plegats votarem a la candidatura de les persones. Persones que volem una ciutat més cohesionada, participativa, socialment més justa i que vol que Figueres sigui un dels feus on comenci la mobilització ciutadana per l'alliberament nacional.

Perquè les CUP som l'alternativa necessària.

http://figueres.cup.cat/

Ètica i responsabilitat.

L’alcalde de Figueres, en Santiago Vila, ha manifestat el seu interès per elaborar una normativa sobre ètica en política. La proposta en si no és dolenta, ans al contrari, el que passa és que no deixa de ser hipòcrita que ho digui un dels polítics més ben pagats de les comarques gironines.

Sempre he cregut amb la necessitat de l’existència d’unes pautes de bona conducta en la política. La meva joventut m’havia fet creure que aquestes conductes havien de ser inherents als polítics. Tristament amb el pas del temps un se’n adona que el món no és la utopia bondadosa que es pensava i menys quan hi ha poder pel mig. Pel que fa a l’ètica alguns autors clàssics varen escriure molt sobre política. El que va tractar amb més detall aquest tema va ser Ciceró. Aquesta autor es va ocupar d’estudiar i establir quin era el sistema polític més just a través de l’ús del mètode comparatiu en el De Res publica. A més també va escriure sobre com havia de ser un bon polític en el De Oratore. Certament el model de bon polític podria ser molt vàlid en l’actualitat, sempre i quan s’actualitzés a la realitat actual (noves tecnologies,...).

És en aquest punt que em pregunto si és l’alcalde de Figueres la persona més idònia per potenciar aquest codi ètic. Una persona que a part de ser el màxim representant de la nostra ciutat és alhora diputat a la Generalitat. Com si Figueres no tingués problemes! Potser 4.000 aturats en una ciutat de 45.000 habitants li deu semblar poc preocupant, que segueix apostant pel creixement urbanístic de Figueres malgrat que l’esclat de la bombolla immobiliària ha fet estralls en el nostre municipi,... Sense oblidar que cobra per les dues bandes, a més de ser un home poc amant de les crítiques (cal recordar el numeret que va crear amb la policia municipal per culpa d’una fotografia humorística del grup ecologista Salvem l’Empordà).

Sent conscient d’això, em sembla poc idoni que una persona com ell es faci càrrec d’elaborar tal magna feina. Perquè en el cas que s’hi posés de veritat és trobaria que una reforma com tocaria fer l’obligaria a canviar el seu estatus i replantejar-se el seu paper en la política.

No dubto de que el codi ètic sigui necessari, però és tant o més necessari una reforma del nostre sistema electoral, on d’una vegada per totes es redueixi la influència de la maquinaria dels partits parlamentaris i la gent pugui votar individualment els candidats que vulgui sense haver-se de menjar les llistes fetes a cop de dit pels aparells de partit. El més trist de tot plegat és que el sistema s’ha intentat canviar forces vegades però mai s’ha assolit perquè cada partit ha apostat per un model on el seus surtin més afavorits en representació política.

Aquesta és i ha estat la seva ètica, després se’n fan creus de que la població no vagi a votar.

Memòria, memòries, relats personals, veritat i història.

Avui en dia el desenvolupament de memòries i relats personals està incrementant-se enormement. Els nous mitjans de comunicació lligats a Internet com els blogs han obert la porta a que moltes persones expliquin la seva vida o les seves percepcions personals sobre allò que l'envolta. En aquest context s'ha de respondre quin paper juguen aquesta tipologia de textos en la història i si són útils o no per a l'elaboració d'història.
D'entrada considero que les memòries han de poder ser escrites des d'una perspectiva històrica. Tanmateix s'ha d'allunyar dels models que segueixen les novel·les biogràfiques o autobiogràfiques més literàries fetes a partir de les declaracions directes del propi personatge que es descriu. Amb això, no vull dir que la memòria no pugui partir de la base de les explicacions sobre l'experiència de la persona que es descriu, al contrari. Es pot utilitzar com una font d'història oral però la memòria de base històrica no s'ha d'acabar en aquest punt, per això ja existeixen les novel·les. La història ha de donar rigor a aquests relats personals mitjançant la contraposició d'altres elements que reafirmin o desmenteixin el que la persona estudiada expliqui. És evident que les persones poden explicar la seva història de forma tendenciosa, explicant mentides o deformant la realitat segons el seu interès. Aquest punt s'observa en moltes memòries i relats personals que parlen de polítics de l'actualitat on més aviat es tendeix a enaltir la figura del polític descrit. En aquest punt també i juga un rol molt important la pròpia memòria de la persona que és descrita. Per altra banda el relat de vides acostuma a amagar coses políticament incorrectes sobre la vida d'un mateix o la dels que t'envolten. Freud al 1929 ja feia aquesta crítica quan deia: Una confessió psicològicament completa i honesta de la vida, d'altra banda, exigiria tanta indiscreció (per part meva com per part d'altres) sobre la família, els amics i enemics, la majoria d'ells encara vius, que està absolutament descartada. Allò que fa que totes les autobiografies no tinguin cap valor és, finalment, la seva falsedat1. En conseqüència els historiadors hem d'intentar destriar a partir de l'estudi, allò que és cert i allò que és mentida. En el cas que tot el que s'expliques fos cert, cosa bastant difícil pels motius que avançava S. Freud, podria ser interpretat ja com a història per un post-modernista malgrat no haver estat contraposat amb altres informacions. Això seria així per la interpretació dels post-modernistes sobre la història. És a dir que un individu construeix la seva realitat a través de les seves percepcions personals. Des d'aquesta perspectiva les memòries ja podrien ser útils, sempre i quan les utilitzéssim per entendre els discursos que es desenvolupen en el període que viu la persona estudiada. Malgrat això, des de la meva perspectiva els historiadors hem de mantenir un rigor major amb l'elaboració d'aquests escrits i aportar dades científicament contrastades sobre la persona estudiada i evitar la indiscreció, la traïció i el frau descarat2 dels relats autobiogràfics que citava anys enrere Freud.

En què s'ha de diferenciar la història al respecte de la novel·la? Amb tot el que he exposat anteriorment queda clar d'entrada, que les biografies històriques s'han de diferenciar de les novel·les, principalment, pel seu rigor en l'estudi i en conseqüència en la recerca científica de les informacions verídiques sobre la persona que es descriu. És a dir una novel·la biogràfica o autobiogràfica respondrà sempre a un interès (comercial, polític,...) per tal de reforçar la figura de la persona que es descriu i en canvi una biografia històrica ha de respondre al rigor històric i científic tal i com es fa qualsevol altre estudi en història. La història ha d'evitar caure en el sensacionalisme en que generalment cau la novel·la biogràfica i autobiogràfica donant un paper central de la història a temes més punyents de la vida de l'individu. La novel·la a més cerca una descripció lineal de la història on els fets van succeint contínuament seguint un ordre pautat, la història ha de trencar amb això, desenvolupant els temes i explicant els perquès dels canvis en la seva vida tot seguint un ordre lògic. La història no es desenvolupa en trames com una novel·la. Un altre que pot servir per diferenciar el sentit diferents dels textos històrics dels literaris element visual pot ser la major presència de notes al peu de pàgina en els que responen a un sentit estrictament històric. És de suposar que una obra científica té més anotacions per tal de justificar els arguments que exposa l'autor sobre un determinat tema o per mostrar d'on ha tret la informació. Per concloure aquest punt remarcaria la diferència d'objectius d'ambdues tipologies de text. Per un costat la novel·la destacarà determinats valors de la persona cercant un interès d'atracció literària, mentre que per l'altre costat el relat històric serà el resultat del treball basat en un anàlisi exhaustiu i profund sobre tots o gairebé tots els elements de la vida de l'individu descrit que cerca el coneixement històric.
Una altra pregunta a respondre pels historiadors és que en pot obtenir la historiografia d'aquest allau de nous relats biogràfics. La historiografia ha d'utilitzar aquests nombrosos relats com a eines de treball i o de consulta, i no com estudis rigorosos, partint de la base que possiblement amaguin mentides pel mig, de la mateixa manera que s'ha seguit usant documents antiquats en quan a contingut per elaborar nous treballs. Tanmateix d'aquestes obres de gent no tan popular se'n poden treure idees generals que es poden repetir en diferents relats i que poden ser inici d'un estudi: d'un fet important que va marcar a tota una generació o del que mou a la societat, vegis l'atemptat de l'11 de setembre als Estats Units o la darrera victòria del Barça en la lliga. Aquests relats aporten informació sobre com és la societat actual i quins són els seus objectius i desitjos. A través de la comparació de diferents casos es podran treure idees generals sobre la societat del món actual. En conclusió la historiografia pot utilitzar aquests documents com una eina de treball per a obtenir mostres de la societat contemporània per tal de conèixer, no un cas concret sinó, com és la societat del moment i quins són els fets importants que passen en aquest període. Utilitzant aquests relats podem saber què mou la societat, que l'afecta, quins objectius té, quins fets destacats van passar, etc...
Per últim, cal respondre si els historiadors hem de dedicar-nos a competir realitzant obres biogràfiques o relats de tipus novel·lesc. Des del meu entendre, no crec que els historiadors hagin d'obsessionar-se en competir en realitzar biografies per contrarestar la nombrosa quantitat de literatura que s'està fent ara d'aquesta temàtica. D'entrada una obra d'un historiador respon a un enfocament històric, mentre que per un escriptor respon a un enfocament estètic. De totes maneres un historiador si que pot elaborar biografies de persones, perquè seran resultat d'un treball científic. L'historiador en principi s'esforçarà en deixar de banda els seus interessos personals per tal d'explicar la vida de la persona estudiada o com a mínim hauria de ser així, perquè un bon historiador ha de caminar sempre cap a l'objectivitat, malgrat el corrent historiogràfic que pertanyi, i en conseqüència això s'ha de reflexar en el seu treball. En conclusió, aquest tipus de relat pot ser útil per l'explicació de la història, perquè respon a objectius molt diferents que la literatura. La història vol explicar o acostar-nos a la “veritat” dels fets mentre que la literatura només vol entretenir i vendre. En conseqüència la història no pot rebutjar la possibilitat de realitzar aquest tipus de relat.

La identitat obrera a través del gir lingüístic.

El gir lingüístic: la identitat obrera.
En aquests dos paràgrafs es descriu l'origen dels primers moviments obrers, l'origen de la lluita de classe. Es remarca el paper que juga el significat que se li dona a les paraules, és a dir el discurs. El Post-modernisme va suposar un trencament amb la Història econòmica i social la qual es basava en una estructura rígida i determinista per estudiar el passat. En el cas del materialisme històric situaven el conflicte entre la burgesia i els obrers en un lloc central, amb les seves diferents adaptacions en els diferents períodes històrics. El moviment obrer va establir una serie de vocabulari propi per definir-se el qual li va donar més rellevància: <>. El cas de la identitat obrera va ser creat des del propi moviment obrer establint el seu propi discurs. Van modificar un discurs ja existent i el varen utilitzar com a discurs propi. Paraules com classe, propietat, explotació van prendre un nou significat, aquestes varen ser els puntal del discurs del moviment obrer. El Post-modernisme posa en qüestió el determinisme de la Història econòmica i social mitjançant el gir lingüístic. Des del Post-modernisme es considera que hi ha múltiples discursos per copsar la realitat i que cap d'ells és cert en la seva totalitat ja que es construeix des d'un mateix donant rellevància a aquells punts que es consideren més importants i s'obvien d'altres. En l'origen de la identitat obrera, els propis obrers van donar la seva pròpia visió d'ells mateixos, per tant van definir-se posant l'accent en temes concrets com la lluita de classes i obviant-ne d'altres. Van crear la seva pròpia identitat. Des del Post-modernisme Patrick Joyce va realitzar una crítica al discurs de lluita de classes del materialisme històric. Per Joyce els humans mai han tingut els mateixos recursos (ni econòmics, ni social,...) i en conseqüència sempre ha existit la desigualtat, però això no dictamina que existeixin classes. La existència de classes és tan sols una construcció cultural. Per Joyce les classes són tan sols una forma establerta per classificar la societat. Que en aquest discurs triomfés depèn del paper que hi jugui el poder. Si el poder estableix un discurs com a propi la societat tendeix a interpretar-la des d'aquell punt de vista. Tanmateix aquest darrer punt va ser criticat per la crisi dels grans paradigmes. El gir lingüístic va causar el debat sobre la identitat, sobre el paper que juga en la Història econòmica i social la interpretació rígida de la identitats dels diferents grups en que es classifica la societat. En aquest cas concret, la pròpia identitat amb la que es defineixen els obrers.
Un altre punt que va posar sobre la taula el gir lingüístic és la evolució dels conceptes. Un mateix discurs no serveix per interpretar tota la història sinó que cada moment és explicat per el discurs dominant del seu context històric. És per això que el discurs de classes pot ser molt útil per entendre la societat del període de l'origen del moviment obrer o la història de la URSS, però no per altres contextos històrics. El propi Thompson, malgrat pertànyer als marxistes britànics, ja va començar a percebre aquesta situació evolutiva quan es va preguntar com seria entesa la lluita de classe amb el pas del temps.

Més enllà del gir lingüístic

Seguim publicant els comentaris de l'assignatura de Tendències historiogràfiques II.

La aparició del discurs postmodernista basat en el gir lingüístic va suposar un xoc molt profund amb la historiografia dominant, la història econòmica i social. En primer lloc suposa un trencament amb l’objecte d’estudi. Mentre que la història social i econòmica posa èmfasi en el paper de la societat en l’estudi de la història, el postmodernisme es centra en el llenguatge. Aquest fet suposa un distanciament molt gran de com s’havia anat elaborant història fins el moment. En donar el poder al llenguatge ha causat el trencament amb l’estudi de la societat des d’un punt de vista global. Així doncs, el postmodernisme es centra en l’individu i el llenguatge per evitar el determinisme provocat per donar models més o menys rígids d’interpretació de la història com passa en els diferents corrents dins la història econòmica i social. En la història social i econòmica el mètode d’estudi es caracteritza per donar a un element un paper de motor que dinamitza la vida social i li dona aquest àmplies maneres de percebre la història sense donar a cap d’elles un paper preponderant. Els marxistes britànics donaven aquest pes a la lluita de classes. Tanmateix el propi Thompson en els seus treballs ja va fer un camí, malgrat les distàncies, cap a un replantejament d’aquesta estructura d’estudi, qüestionant-se l’evolució de la concepció de la lluita de classes en el futur. El gir lingüístic suposa un trencament amb tot això ja que posa en qüestionament el fet de que es puguin donar veritats absolutes sobre el passat. De fet alguns dels corrents postmodernistes consideren que no es pot fer història, de totes maneres la utilitat del postmodernisme ha estat el qüestionament d’un paper dominant d’un determinant actor que ha fet moure la història (lluita de classes, economia, etc...). Patrick Joyce exemplificava aquesta situació parlant de la lluita de classes la qual considerava una construcció cultural per explicar el que en realitat era la desigualtat. Les institucions de poder també poden determinar quin és el model correcte d’entendre les coses i aquella societat passarà a interpretar les coses d’aquella manera. S’observa un paper molt important del llenguatge. L’aportació del gir lingüístic al donar pes en el llenguatge ha causat una revolució en el mètode.

En els darrers anys s’ha realitzat una revisió al model establert pel gir lingüístic. Aquesta revisió ha vingut donada pel paper clau del llenguatge. En un principi el gir lingüístic considerava que la història la fa l’individu des de les percepcions i cada un la pot interpretar de maneres diferents però tanmateix aquesta no serà mai real, d’aquí a que portant aquesta teoria a l’extrem s’abandonava la història. La crítica a donar el valor absolut al llenguatge va provenir del qüestionament del pes que se li donava al llenguatge. Si el llenguatge era el punt principal de la història, podia conduir el propi gir lingüístic cap al determinisme. Al marge d’això també hi ha el paper del discurs. El gir lingüístic considera que hi ha múltiples discursos possibles. En aquest punt la crítica qüestiona que no hi hagi un discurs dominant basant-se amb l’exemple dels discursos oficials que s’imposen des dels òrgans de poder com l’administració. És evident que si l’administració d’un país estableix un discurs propi molta població d’aquest territori adopta aquell model. Aquest darrer fet és pot portar fins a l’extrem i considerar aquell discurs com l’únic i verdader. Un altra crítica al llenguatge és el valor canviant d’aquest amb el pas del temps, una mateixa cosa ha estat percebuda de diferents maneres al llarg de la història. Cada moment de la història ha de ser interpretat des de la mirada que es feia en el seu moment.

La història i les institucions públiques.

La història és un element fonamental en l'educació de tots els països. Aquesta hauria de ser el màxim objectiva possible però en molts casos respon a les necessitats de les institucions estatals o territorials de justificar els seus interessos del moment. Com enunciava la història paper molt
rellevant en l'educació de les persones perquè els ajuda a comprendre els fets del present, saben d'on venen. En conseqüència es cabdal l'ús de l'objectivitat. S'ha de ser conscient que la història es pot explicar des de molts models diferents i acceptant que possiblement tots siguin parcialment correctes.
Aquesta història més objectiva es dona a estats on hi hagi un règim democràtic, malgrat això aquest fet no garanteix una acció política coherent amb aquesta objectivitat, és a dir que les institucions aprofitin de la història alló que més els hi convé per tal de justificar les seves accions en vers l'altre.
Els arguments històrics en l'exercici de la política han perdut molt pes des de mitjans segle XX. Tanmateix el record històric juga un paper molt important en el joc polític. No cal anar gaire lluny per observar-ne aquests fets. Els continus conflictes entre la Generalitat i l'Estat sobre els models educatius que s'han d'aplicar a Catalunya (extensible a altres territoris amb una llengua que no sigui la castellana) en són un gran exemple. Des de l'estat espanyol sempre s'ha qüestionat bastant el procediment d'explicar història a Catalunya insinuant que està molt marcada pel nacionalisme. En el debat de l'Estatut s'han observat els mateixos conflictes. Tan per un costat com per l'altre la història és emprada com un element justificador o contrari a l'acceptació d'aquesta llei. Així doncs ens trobem que la història pot justificar diferents projectes polítics segons la seva interpretació com a resultat de que la història es pot interpretar de diferents maneres. En aquest punt pot aparèixer l'error d'acceptar un model d'entendre la història com si fós la veritat absoluta i que sigui innegociable una altre percepció. L'ús en determinats moments de la història per la justificació de les accions polítiques són la clara mostra de que la societat viu el present molt influenciada per la seva concepció del passat. En aquest context apareix un interès profund per la història i sovint sorgeixen pseudohistoriadors sense haver passat una formació que elaborin teories al marge de la pràctica correcte de la història, realitzant treballs que responguin a interessos personals i no en l'interès de conèixer fets contrastats i més pròxims a la realitat.
En aquest moment el nostre paper com a historiadors ha de ser el de garantir el manteniment de l'ús de l'objectivitat (malgrat la dificultat que suposa deixar de banda la nostra pròpia ideologia) i seguir fent que la història sigui elaborada des de la cientificitat. És evident però que per fer això hem d'acceptar que els diferents models més contemporanis d'elaborar història poden aportar informació vàlida, vist que cadascun posa el fet més rellevant en un marc diferent. En tot cas, al acceptar un model com a vàlid, no hem de rebutjar el debat entre els diferents models per tal d'estar-nos qüestionant constantment si alló que obtenim del treball és correcte o es pot interpretar d'una altra manera.

Llibertat interior.

La veritat, em poso escriure sense una idea clara al cap d'allò que vull escriure. De fet podria i hauria de poder parlar de moltes coses que ens envolten. No només d'allò que ens preocupa a tots i totes, que és generalment del que ens ompli la boca sempre, sinó també de les coses que ens fan dur un somriure enganxat a la cara.
La grandesa del sentir, la grandesa de ser persona recau sempre en que cada dia serà diferent. La vida és una increïble muntanya russa que et permet passar de l'eufòria al pessimisme amb dècimes de segon. Què ens fa ser més o menys feliços? Què ens influència a canviar l'estat d'ànim? Ho haureu encertat, les respostes són infinites.
Deixeu-me que destaqui el temps. La pluja que cau avui pels carrers de Girona, sembla llegir-me els pensaments. Podia ser més oportuna aquesta casualitat? Qui sap. El temps també em diu que em convé anar a Figueres. Tramuntana per netejar els mals de cap, penso. Qualsevol podria pensar que és una bestiesa, però els que conegueu aquesta parcel·la de món que m'ha vist créixer, sabeu que la conjunció entre terra, ésser i vent esdevé una combinació perfecte.
De fet, necessito pujar al Castell. I això, no sé si és bo o dolent. Com sempre reflexió. Molt de temps sense anar-hi. Reflexes de Canigó, cops d'història viva del monestir de Vilabertran, espurnes de mar sortint per l'est. Als peus, el paradís. Peus que abracen amb sentiment aquest tall de país.

I em trobo de camí, deixant abaix la Rambla. Els Ous i els Pans a la dreta en un fons roig. A l'horitzó la immensitat d'una plana que viu i somia. Giro el cap, tanco els ulls i miro recte amunt la pujada al cim de la reflexió. Al cim dels records. El record de les paraules mortes, que de tan en tan enterro.

Simplement, enyor.