Memòria, memòries, relats personals, veritat i història.

Avui en dia el desenvolupament de memòries i relats personals està incrementant-se enormement. Els nous mitjans de comunicació lligats a Internet com els blogs han obert la porta a que moltes persones expliquin la seva vida o les seves percepcions personals sobre allò que l'envolta. En aquest context s'ha de respondre quin paper juguen aquesta tipologia de textos en la història i si són útils o no per a l'elaboració d'història.
D'entrada considero que les memòries han de poder ser escrites des d'una perspectiva històrica. Tanmateix s'ha d'allunyar dels models que segueixen les novel·les biogràfiques o autobiogràfiques més literàries fetes a partir de les declaracions directes del propi personatge que es descriu. Amb això, no vull dir que la memòria no pugui partir de la base de les explicacions sobre l'experiència de la persona que es descriu, al contrari. Es pot utilitzar com una font d'història oral però la memòria de base històrica no s'ha d'acabar en aquest punt, per això ja existeixen les novel·les. La història ha de donar rigor a aquests relats personals mitjançant la contraposició d'altres elements que reafirmin o desmenteixin el que la persona estudiada expliqui. És evident que les persones poden explicar la seva història de forma tendenciosa, explicant mentides o deformant la realitat segons el seu interès. Aquest punt s'observa en moltes memòries i relats personals que parlen de polítics de l'actualitat on més aviat es tendeix a enaltir la figura del polític descrit. En aquest punt també i juga un rol molt important la pròpia memòria de la persona que és descrita. Per altra banda el relat de vides acostuma a amagar coses políticament incorrectes sobre la vida d'un mateix o la dels que t'envolten. Freud al 1929 ja feia aquesta crítica quan deia: Una confessió psicològicament completa i honesta de la vida, d'altra banda, exigiria tanta indiscreció (per part meva com per part d'altres) sobre la família, els amics i enemics, la majoria d'ells encara vius, que està absolutament descartada. Allò que fa que totes les autobiografies no tinguin cap valor és, finalment, la seva falsedat1. En conseqüència els historiadors hem d'intentar destriar a partir de l'estudi, allò que és cert i allò que és mentida. En el cas que tot el que s'expliques fos cert, cosa bastant difícil pels motius que avançava S. Freud, podria ser interpretat ja com a història per un post-modernista malgrat no haver estat contraposat amb altres informacions. Això seria així per la interpretació dels post-modernistes sobre la història. És a dir que un individu construeix la seva realitat a través de les seves percepcions personals. Des d'aquesta perspectiva les memòries ja podrien ser útils, sempre i quan les utilitzéssim per entendre els discursos que es desenvolupen en el període que viu la persona estudiada. Malgrat això, des de la meva perspectiva els historiadors hem de mantenir un rigor major amb l'elaboració d'aquests escrits i aportar dades científicament contrastades sobre la persona estudiada i evitar la indiscreció, la traïció i el frau descarat2 dels relats autobiogràfics que citava anys enrere Freud.

En què s'ha de diferenciar la història al respecte de la novel·la? Amb tot el que he exposat anteriorment queda clar d'entrada, que les biografies històriques s'han de diferenciar de les novel·les, principalment, pel seu rigor en l'estudi i en conseqüència en la recerca científica de les informacions verídiques sobre la persona que es descriu. És a dir una novel·la biogràfica o autobiogràfica respondrà sempre a un interès (comercial, polític,...) per tal de reforçar la figura de la persona que es descriu i en canvi una biografia històrica ha de respondre al rigor històric i científic tal i com es fa qualsevol altre estudi en història. La història ha d'evitar caure en el sensacionalisme en que generalment cau la novel·la biogràfica i autobiogràfica donant un paper central de la història a temes més punyents de la vida de l'individu. La novel·la a més cerca una descripció lineal de la història on els fets van succeint contínuament seguint un ordre pautat, la història ha de trencar amb això, desenvolupant els temes i explicant els perquès dels canvis en la seva vida tot seguint un ordre lògic. La història no es desenvolupa en trames com una novel·la. Un altre que pot servir per diferenciar el sentit diferents dels textos històrics dels literaris element visual pot ser la major presència de notes al peu de pàgina en els que responen a un sentit estrictament històric. És de suposar que una obra científica té més anotacions per tal de justificar els arguments que exposa l'autor sobre un determinat tema o per mostrar d'on ha tret la informació. Per concloure aquest punt remarcaria la diferència d'objectius d'ambdues tipologies de text. Per un costat la novel·la destacarà determinats valors de la persona cercant un interès d'atracció literària, mentre que per l'altre costat el relat històric serà el resultat del treball basat en un anàlisi exhaustiu i profund sobre tots o gairebé tots els elements de la vida de l'individu descrit que cerca el coneixement històric.
Una altra pregunta a respondre pels historiadors és que en pot obtenir la historiografia d'aquest allau de nous relats biogràfics. La historiografia ha d'utilitzar aquests nombrosos relats com a eines de treball i o de consulta, i no com estudis rigorosos, partint de la base que possiblement amaguin mentides pel mig, de la mateixa manera que s'ha seguit usant documents antiquats en quan a contingut per elaborar nous treballs. Tanmateix d'aquestes obres de gent no tan popular se'n poden treure idees generals que es poden repetir en diferents relats i que poden ser inici d'un estudi: d'un fet important que va marcar a tota una generació o del que mou a la societat, vegis l'atemptat de l'11 de setembre als Estats Units o la darrera victòria del Barça en la lliga. Aquests relats aporten informació sobre com és la societat actual i quins són els seus objectius i desitjos. A través de la comparació de diferents casos es podran treure idees generals sobre la societat del món actual. En conclusió la historiografia pot utilitzar aquests documents com una eina de treball per a obtenir mostres de la societat contemporània per tal de conèixer, no un cas concret sinó, com és la societat del moment i quins són els fets importants que passen en aquest període. Utilitzant aquests relats podem saber què mou la societat, que l'afecta, quins objectius té, quins fets destacats van passar, etc...
Per últim, cal respondre si els historiadors hem de dedicar-nos a competir realitzant obres biogràfiques o relats de tipus novel·lesc. Des del meu entendre, no crec que els historiadors hagin d'obsessionar-se en competir en realitzar biografies per contrarestar la nombrosa quantitat de literatura que s'està fent ara d'aquesta temàtica. D'entrada una obra d'un historiador respon a un enfocament històric, mentre que per un escriptor respon a un enfocament estètic. De totes maneres un historiador si que pot elaborar biografies de persones, perquè seran resultat d'un treball científic. L'historiador en principi s'esforçarà en deixar de banda els seus interessos personals per tal d'explicar la vida de la persona estudiada o com a mínim hauria de ser així, perquè un bon historiador ha de caminar sempre cap a l'objectivitat, malgrat el corrent historiogràfic que pertanyi, i en conseqüència això s'ha de reflexar en el seu treball. En conclusió, aquest tipus de relat pot ser útil per l'explicació de la història, perquè respon a objectius molt diferents que la literatura. La història vol explicar o acostar-nos a la “veritat” dels fets mentre que la literatura només vol entretenir i vendre. En conseqüència la història no pot rebutjar la possibilitat de realitzar aquest tipus de relat.